Les vestiges archéologiques sont présents indifféremment sur tous les types géologiques de terrains identifiés sur la zone. Globalement, le sous‑sol du quartier est composé de plusieurs formations qui s’étagent sur la pente, sous les premières unités stratigraphiques anthropisées. Le substrat sur lequel se sont développés les sols qu’ont trouvés les agriculteurs néolithiques est une mosaïque très hétérogène. Les observations faites permettent de restituer un paysage de la fin de la Préhistoire qui possédait déjà certains aspects de nos garrigues modernes ; elles apportent la preuve que l’anthropisation des pentes a bien été effective dès le Néolithique et qu’il n’a pas fallu attendre la fixation d’un groupe humain au début de l’âge du Fer pour perturber l’équilibre fragile de l’écosystème naturel. L’occupation du quartier des Bénédictins à compter de la fin du vie s. av. J.‑C. évolue au rythme d’une gestion de l’espace où habitat et agriculture sont combinés. La construction d’une enceinte au ive s. av. J.‑C. consacre une phase d’extension et de structuration de l’agglomération en plaine. Le quartier des Bénédictins est alors situé intra muros, même s’il n’existe pas d’occupation construite entre la fin du ve s. et le milieu du iie s. av. J.‑C., seuls des champs en terrasses y prenant place. L’habitat de cette période est situé au pied des collines et vers la plaine. L’agglomération préromaine connaît donc un habitat groupé non perché, situation originale dans le contexte régional. L’installation de nouvelles constructions sur les pentes à partir du iie s. av. J.‑C. traduit une reconquête des versants depuis la plaine, au détriment de zones anciennement cultivées.
Archaeological features are to be found on all soil types encountered in this area. Essentially, the subsoil of the slope comprises several superimposed formations directly under the human activity. The subsoil encountered by neolithic farmers is a heterogeneous mosaic. The study and the reconstitution of the late prehistoric countryside shows a certain ressemblance to the modern garrigues. The earliest human activity on the slopes dates from the Neolithic period. The fragile balance of the ecosytem is disturbed before there is permanent occupation at the beginning of the Iron Age. Human occupation of the Bénédictins from the end of the sixth century BC follows a rhythm of management of space where habitat and agriculture are entwined. The construction of a city wall in the fourth century BC completes a period of expansion and organisation of the town on the plain. Thereafter the Bénédictins is intra muros, though there are no buildings, only terrassed fields, between the end of the fifth century and the middle of the second century BC. At this time the habitat is at the foothills and on the plain. The pre‑Roman town was therefore a lowland grouped habitat, which is unique in the region. New building on the slopes from the second century BC indicates a renewed interest for the slopes near the plain, to the disadvantage of the formerly cultivated areas.
Los vestigios arqueológicos se han localizado de manera indiferente en todos los tipos geológicos de terreno identificados en la zona. Globalmente, el subsuelo del barrio está compuesto por diversas formaciones que se escalonan sobre la pendiente, bajo los primeros estratos antropizados. El substrato sobre el que se desarrollan los suelos que encontraron los agricultores neolíticos, es un mosaico muy heterogéneo. Las observaciones realizadas permiten restituir un paisage de finales de la Prehistoria que posee ya ciertos aspectos de nuestras carrascales (« garrigues ») modernos: aportan la prueba de que la antropización de estas cuestas fue ya efectiva desde el Neolítico y de que no hizo falta esperar la fijación de un grupo humano a principios de la Edad del Hierro para perturbar el frágil equilibrio del ecosistema natural. La ocupación del barrio de « Bénédictins » a tener en cuenta desde finales del s. VI a. C. evoluciona al ritmo de una gestión del espacio en la que se combinan el hábitat y la agricultura. La construcción de una muralla en el s. IV a. C. consagra una fase de expansión y estructuración del asentamiento en el llano. El barrio de « Bénédictins » se sitúa en este momento intra muros, si bien no existen construcciones entre finales del s. V y mediados del s. II a. C., siendo la zona ocupada únicamente por campos de cultivo en terraza. El hábitat de este periodo se sitúa al pie de las colinas y hacia el llano. El asentamiento prerromano consiste pues, en un hábitat agrupado no elevado, situación original en el contexto regional. La instalación de nuevas construcciones sobre las cuestas a partir del s. II a. C. deja ver una reconquista de las laderas desde el llano, en detrimento de zonas anteriormente cultivadas.
Les restes arqueológiques es presenten indiferentment en tots els tipus geològics de terrenys identificáis a la zona. Globalment, el subsòl del barri està compost per diverses formacions que s’escalonen per la pendent, sota els primers estrats antropitzats. El substrat sobre el qual es desenvolupen els sòls que trabaren el agricultors neolítics, és un mosaic molt heterogeni. Les observacions fetes permeten restituir un paisatge de finais de la prehistòria que posseïa ja alguns aspectes de les nostres garrigues modernes: aporten la prova de que l’antropització de les costes fou efectiva des del neolític i que no va caldre esperar la fixació d’un grup humà a principis de l’edat del ferro per perturbar el fràgil equilibri de l’ecosistema natural. L’ocupació del barri de « Bénédictins », que pot considerar‑se des de finais del s. VI abans de C. evoluciona al ritme d’una gestió de l’espai en la qual hàbitat i agricultura es combinen. La construcció d’una muralla al s. IV abans de C. consagra una fase d’extensió i d’estructuració de l’assentament al pla. El barri de « Bénédictins » es troba en aquest moment intra muros, encara que no existeix ocupació construïda entre finais del s. V i mitjans del s. II abans de C, ja que nomès es localitzen camps de conreu en terrasses. L’hàbitat d’aquest periode està situat al peu deis turons i cap a la plana. L’assentament prerromà respon a un hàbitat agrupat no elevat, situació original en el context regional. La instal.lació de noves construccions a les pendents a partir del s. II abans de C tradueix una reconquesta dels vessants des de plana, en detriment de les zones antigament conreades.
