Résumé 0

Amb una estructura que recorda la d’un oratori musical i amb un contingut que la converteixen en un autèntic testament literari, la Faula d’Orfeu, amb els seus més de tres-cents versos, constitueix possiblement la composició més coneguda de Josep Sebastià Pons i un dels cims de la poesia catalana contemporània. Poema fortament existencial, en ell Pons evoca Helena, la muller morta trenta anys abans, en un darrer intent de desafiar l’oblit, que és la mort. Després d’analitzar el sentit de la Faula d’Orfeu en el marc de la poesia ponsiana i molt especialment en el context del recull pòstum Cambra d’hivern (1966), del qual forma part, hom intenta determinar les fonts – tant antigues (Teòcrit, Ovidi i Virgili, sobretot) com modernes (Rilke) – en les quals s’inspirà Pons, i proposar una edició crítica del poema, a banda de reconstruir- ne la versió francesa que enllestiren els seus gendres (Enric Frère i Andreu Susplugas) després de la seva mort. I tot això, per primer cop, a partir dels materials d’arxiu del poeta, que l’autor d’aquest assaig porta anys estudiant de cara a la imminent publicació de la seva poesia completa, en edició critica, per part de l’editorial gironina Edicions de la Ela Geminada i de la Diputació de Girona.