El 1962, Robert Lafont publica a les edicions de la revista Action poétique, un poema dedicat a Jordi Pere Cerdà, escrit el 1959, Pausa cerdana. Aquest poema és a la vegada un homenatge al poeta Cerdà i una meditació activa sobre el que hom pot dir del mite de l’escriptor de Sallagosa : la Cerdanya. Sabem que a aquella època, Lafont s’interroga, com a crític sobre la relació amb el paisatge, entorn de la noció de "geopoètica", d’alguns dels escriptors majors de la literatura catalana i occitana (Mistral, Verdaguer). Es pregunta també, com a poeta occità, sobre el lloc de l’escriptor entre la contemplació d’un indret, la tria d’una llengua i l’emergència de la paraula poètica. L’exemple de Cerdà, company dels escriptors occitans de després de la guerra (Lafont, Lesfargues en particular) i poeta català "rossellonès" que es desmarca poderosament de la tradició literària del seu lloc amb una escriptura nova construïda entorn de la seva Cerdanya natal, és l’encarnació mateixa d’allò que Lafont anomena "geopoètica". Així hom pot llegir Pausa cerdana com el resultat de tot un moviment : deu anys gairebé d’intercanvis i de lectures mútues entre Cerdà i els escriptors occitans a la recerca de renovació. S’hi pot trobar també la temptativa original d’una "crítica poètica" a través de l’obra de Cerdà (en particular dels poemes de La guatlla i la garba i de Tota llengua fa foc), Lafont, contemplant el paisatge cerdà, a la vegada paisatge real i paisatge de mots construït pel poeta de Sallagosa, interroga l’emergència de la paraula poètica, en un diàleg amb el poeta català. Poema eminenment lafontià, Pausa cerdana és també una lectura, des de l’interior, de l’emergència d’una paraula poètica, la de Jordi Pere Cerdà.
En 1962, Robert Lafont publie aux éditions de la revue Action poétique, un poème dédié à Jordi Pere Cerdà, écrit en 1959, Pausa cerdana. Ce poème est à la fois un hommage au poète Cerdà et une méditation active sur ce qu’on peut dire le mythe poétique de l’écrivain de Sallagosa : la Cerdagne. On sait qu’à cette époque, Lafont s’interroge, en tant que critique sur le rapport au paysage, autour de la notion de "géopoétique", de quelques écrivains majeurs des littératures catalane et occitane (Mistral, Verdaguer). Il se pose aussi la question, en tant que poète occitan, de la place de l’écrivain entre la contemplation d’un lieu, le choix d’une langue et l’émergence d’une parole poétique. L’exemple de Cerdà, compagnon des écrivains occitans d’après guerre (Lafont, Lesfargues en particulier) et poète catalan "roussillonnais" qui se démarque puissamment de la tradition littéraire catalane de son lieu par une écriture neuve construite autour de sa Cerdagne natale, est l’incarnation même de ce que Lafont appelle "géopoétique". On peut ainsi lire Pausa cerdana comme l’aboutissement de tout un mouvement : dix ans quasiment d’échanges et de lectures mutuelles entre Cerdà et les écrivains occitans en quête de renouvellement. On peut y trouver aussi une tentative originale de "critique poétique" : à travers l’œuvre de Cerdà (en particulier les poèmes de La guatlla i la garba, et de Tota llengua fa foc), Lafont, contemplant le paysage cerdan, à la fois paysage réel et paysage de mots construit par le poète de Sallagosa, interroge l’émergence de la parole poétique, dans un dialogue avec le poète catalan. Poème éminemment lafontien, Pausa cerdana est également une lecture, de l’intérieur, de l’émergence d’une parole poétique, celle de Jordi Pere Cerdà.
En 1962, Robert Lafont publica a las edicions de la revista Action poétique un poèma dedicat a Jordi Pere Cerdà, escrich en 1959, Pausa cerdana. Aqueu poèma es a l’encòp un omenatge au poeta Cerdà e una meditacion activa sus çò que se pòt sonar lo mite poètic de l’escrivan de Sallagosa : la Cerdanha. Se sap qu’a aqueu moment Lafont es a s’interrogar coma critic sus lo rapòrt au paisatge, a l’entorn de la nocion de "geopoetica", de quauqueis escrivans màgers dei literaturas catalana e occitana (Mistral, Verdaguer). Se pausa tanben la question, coma poèta occitan, de la plaça de l’escrivan entre la contemplacion d’un luòc, la causida d’una lenga, e l’emergéncia d’una paraula poètica. L’exemple de Cerdà, companh deis escrivans occitans sortits de la guerra (Lafònt, Lesfargas especialament) e poèta catalan "rosselhonés" a se destriar poderosament de la tradicion literària catalana de son luòc amb una escritura nòva bastida a l’entorn de sa Cerdanha natala, es l’incarnacion en actes de çò que Lafont sòna "geopoetica". Se pòt ansin legir Pausa cerdana coma l’abotiment de tot un movement : dètz ans, quasiment, d’escambis e de lecturas mutualas entre Cerdà e d’escrivans occitans en quèsta de renovelament. S’i pòt trobar tanben una temptativa pron originala de "critica poetica" : a travèrs l’òbra de Cerdà (especialament lei poemas de La guatlla i la garba e de Tota llengua fa foc), Lafont, contemplant lo paisatge cerdan, a l’encòp paisatge real e paisatge de mots bastit per lo poèta de Sallagosa, interròga l’emergéncia de la paraula poètica, dins un dialòg amb lo poeta catalan. Poèma eminentament lafontian, Pausa cerdana es tanben una lectura, de l’interior, de l’emergéncia d’una paraula poètica, la de Jordi Pere Cerdà.
