Tota llengua fa foc (1952-1955) és un viatge iniciàtic vers l’alteritat de l’objecte natural com a revelador del jo. Aquest recorregut és al mateix temps una reflexió sobre l’escriptura, escriptura que integra a dintre seu el caràcter que defineix millor la vida, és a dir el moviment. Per això mateix la poesia de Jordi Pere Cerdà és una poesia en expansió, una poesia que utilitza igual els mites universals, els símbols bíblics, com els arquetipus de l’inconscient humà, com motor de recerca essencial d’allò que és altre. Es poden reconèixer dues constants en la seva escriptura, vers l’infinitament gran i l’infinitament petit. Expansió i estrenyiment adopten la forma nodular de l’arbre, arbre anàleg de l’home, que es retroba al centre de la seva visió filosòfica, i estructura el seu univers poètic i la seva cosmogonia. Però el desafiament al qual s’enfronta Cerdà resideix en la dificultat de reconèixer la vertadera natura d’un univers múltiple en perpètua metamorfosi, i d’evitar el parany temptador d’un exterior que dilueix la seva essència. Rememorar esdevé per a ell un acte de resistència, d’arrelament, i el record, una combustió votiva virtual feta de materials lingüístics que cremen bé, car aquests no nodreixen una llar sense vida o un altar desert, són l’expressió de la calor vital que aquest recull desprèn.
Tota llengua fa foc de Jordi Pere Cerdà est un pèlerinage ou un voyage initiatique vers l’altérité de l’objet naturel en tant que révélateur du moi. Ce cheminement est en même temps une réflexion sur l’écriture, écriture qui intègre en son sein le trait qui définit le mieux la vie, c’est-à-dire, le mouvement. C’est pourquoi la poésie de Jordi Pere Cerdà est une poésie en expansion, une poésie qui se sert aussi bien des mythes universels, des symboles bibliques, que des archétypes de l’inconscient humain comme moteur de recherche essentielle de ce qui est autre. L’on peut percevoir deux constantes cinétiques dans son écriture, vers l’infiniment grand et l’infiniment petit. Expansion et rétrécissement adoptent la forme nodulaire de l’arbre, arbre analogue de l’homme, qui se retrouve au centre de sa vision philosophique, et qui structure son univers poétique et sa cosmogonie. Mais le défi auquel fait face Cerdà réside dans la difficulté de déceler la vraie nature d’un univers démultiplié, en perpétuelle métamorphose, et de fuir le leurre tentant d’un extérieur qui dilue son essence. Remémorer devient pour lui un acte de résistance, d’enracinement, et le souvenir, une combustion votive virtuelle faite de matériaux linguistiques qui brûlent bien, car ils ne nourrissent pas un foyer sans vie ou un autel désert, ils sont l’expression de la chaleur vitale que ce recueil répand.
Tota llengua fa foc de Jordi Pere Cerdà es un peregrinatge o un viatge iniciatic cap a l’alteritat de l’objècte natural coma revelator del ieu. Aquel encaminament es al meteis temps una reflexion sus l’escritura, escritura que caup la caracterizacion que melhor definís la vida, valent a dire, lo moviment. Es pr’aquò que la poesia de Cerdà es una poesia en expansion, una poesia que « fa foc » tanplan dels mites universals, dels simbòls biblics coma dels arquetips de l’inconscient uman coma motor de recèrca essenciala de çò qu’ès autre. Podèm percebre doás constantas cineticas dins son escritura : cap a l’infiniment grand e l’infiniment pichon. Expansion e estrechiment prenon la forma nodulara de l’arbre, arbre analòg de l’òme, que se torna trapar al centre de sa vision filosofica e que structura son mond poetic e sa cosmogonia. Mas l’escomesa qu’enfàcia Cerdà caup dins la dificultat de desbrinar la natura vertadièra d’un mond desmultiplicat, totjorn en metamorfòsi, e de defugir l’engana tentadora d’un defòra que diluís son esséncia. Remmenbrar ven per el un acte de resisténcia, d’enrasigament, e lo sovenir, una cremacion votiva virtual faita de materials lingüístics que creman plan, perque noirisson pas un foguièr sens vida o una autar desèrt: son l’expression de la calor vitala que difusís aquel recuèlh.
