Conseqüències de la política lingüística de l’Estat espanyol per a les empreses catalanes: Abel Carretero i Josep Vidal

Résumé Ca

Durant la transició al règim democràtic a l’Estat espanyol, Catalunya va reivindicar el reconeixement i el ple exercici de la seva identitat a través de les diverses possibilitats que el canvi de sistema polític oferia; una identitat —la catalana— que troba en la llengua un dels seus elements més característics, singulars i, segurament, decisius i fonamentals per a la cohesió social.Ara bé, en paraules del Síndic de Greuges de Catalunya, a l’Estat espanyol «[…] tenim un marc legal en matèria lingüística que atorga una preeminència al castellà pel fet de ser llengua oficial a tot el territori estatal i alhora una preeminència a Catalunya de la llengua catalana pel fet de ser declarada llengua pròpia […]».[1]L’evident importància de la llengua en el món actual sumada al marc lingüístic legal de l’Estat espanyol fa que hi hagi un gran volum legislatiu quant a llengües en diferents àmbits, sectors entre els quals hi ha el socioeconòmic. En aquest sentit, la majoria de governs —siguin d’on siguin— intenten protegir i fomentar la seva llengua i crear una regulació lingüística prou potent i específica per tal de defensar-la i enfortir-la en el màxim nombre d’àmbits i sectors possibles.Així doncs, arran d’aquesta voluntat de preservar i defensar la llengua, la legislació lingüística sol establir algunes obligacions, en general, d’utilitzar una llengua o altra, segons l’esfera o sector, i sovint d’una manera més delimitada en l’àmbit socioeconòmic en particular. I és que aquest és un àmbit d’una importància cabdal en el panorama actual, on el comerç exterior i l’intercanvi de productes a escala internacional han adquirit una rellevància notable.